Fa molt i molt de temps..

Be, en realitat fa pràcticament uns quatre anys, recordo que em vaig comprar la Playstation 2. Deixant de costat la gran decepció que em vaig portar amb Spyro: Enter the Dragonfly, vaig trobar al videoclub un joc que va canviar completament la meva vida. Li va donar un gir tan gran, i tan fort... Que no recordo.

Es deia Project Zero (I ja estic veient als meus companys fugint pel nom... )

Be, aquest joc en el seu moment sorprenia per un sol punt: En vegades de matar monstres amb pistoles, te'ls tenies que carregar amb una càmera de fotos. Tenir aquella cosa entre les mans i saber que només et podies defendre amb allò em varen fer venir tantes esgarrifances que encara continu pensant que em trobaré un fantasma al sostre de la cuina una nit d'aquestes. Gràficament desacatava pel seu superrealisme, tatxat potser per la seva foscor i el ús del Blur (Que suavitzava les textures... Però quina pifiada en els moviments). Aquests petits detalls es salvaven per una trama sorprenent i purament japonesa que el situava a l'altura de The Ring o The Eye.

Al cap d'un any i mig, va sortir a la venta a Japó “Zero 2: Akari Chou”, que es va convertir en una revolució i el va catapultar a ser un dels jocs mes terrorífics de Playstation 2 segons la Sony. Aquí vam estar a punt de no rebre'l fins que, vuit mesos mes tard, Ubisoft va anunciar la seva distribució. Varen fer un treball molt bo, i varem poder jugar sense bandes negres, i traduït al castellà.

Varen passar dos anys, i al final, Take Two va portar Project Zero 3: The Tormented. Si he de dir la veritat, d'aquest joc en vaig escoltar molt poc (En canvi, de l'anterior n'hi ha 4 còmics, dos llibres de lectura, un joc de cartes, unes quantes atraccions a japó, jocs pel móvil) i em va estranyar que fos així, però igualment el vaig alquilar. Saber que dins hi havia el final de tota la historia m'obligava. Potser em vaig equivocar... Encara que la história ha donat un gir argumental respecte als altres dos, ha perdut la seva presencia en tots els sentits.

La nostra protagonista ha perdut al seu xicot en un accident de cotxe fa dos mesos, pero segueix treballant com a periodista per fer reportatges juntament amb Miku, la del primer joc, que apareix una mica mes petita per problemes de distribució (Que té dues versions, aquí a Catalunya varem rebre la versió USA, que té una Miku de 18 anys davant dels 15 que tenía la versió Japonesa, en la que sortia mes petita). De sobte veu al seu marit i es troba en una casa antiga, on troba una dona que li diu que la culpa no es seva (Si, ja sabem que la culpa no es teva de que fessin aquest joc... ) i després un fantasma que li toca l'espatlla i la torna al seu mon.

Ho heu entès?

Prosseguim. S'en va a dormir a casa, i als seus somnis, es troba en un palau desconegut...

I aquí es on fiquen la pota!

El palau sembla enorme per fora, pero per dins, es molt mes petit que el primer Project Zero, pero el que gràficament es pot suposar que s'ha fet despresa i corrents, aprofitant l'avinentesa de l'anterior. Els escenaris que ofereixen, no obstant, son molt amplis, i ben fets, però el motor gràfic continua sent el mateix. Per desgràcia, aixó pot fer que ens aburrim a l'hora de recorre la casa: La protagonista continua corrents com si patines sobre gel de forma penosa, el que implica que quan arribem a l'altre costat de la sala, ens haurem pres un cubata i encara estarem a la meitat de la pantalla.

No exagero, de veritat, aquest joc s'ho pren amb molta calma.

En el moment en que estiguem mes atemorits, pasarà una cosa: Tornarem a la casa de la protagonista. Això ens passarà com uns tres cops, fins al punt que veurem que es impossible que ens façi por: No ens dona temps. A diferencia de Silent Hill, Project Zero feia por perquè no existian els punts de carrega i perquè el nombre de vídeos era mínim, juntament amb el fet de ser-hi sempre al mateix lloc. Ara, no només anem canviant de pantalla com qui es canvia de calçotets, si no que a sobre la protagonista es trava en algunes portes (Carregant...) i a sobre, l'excés de vídeos aporta massa informació que pot abromar l'usuari.

I això no acaba aquí: El control també ha empitjorat. El personatge triga en respondre, i quan ho fa, ja no cal perquè hem perdut. Necessitarem molts carrets que no tindrem, i la càmara triga massa a respondre -Per no dir que potenciar-la es una paranoia només apte per a experts.

A tota la dificultat inclosa, falta l'argumental: N'hi ha tres histories diferents. Han allargat la dels dos primers jocs i han inclòs la tercera, i per això ara podem controlar tres personatges diferents en un mateix escenari. Això fa que el joc ens sembli repetitiu encara que tots tres tinguin objectius diferents, ja que ens donarà la impressió d'estar vivint sempre el mateix. La música no ajuda massa, potser perquè, a diferencia de la resta, la seva ausencia es present en la major part.

En definitiva, ens trobem davant del que es el pitjor joc de la saga. Com podeu veure, no he mencionat cap novetat, potser perquè no n'hi ha. Project Zero 3 es un joc només per fans, i d'aqests, pels que son molt fans o volen saber el final de tota la historia, que tindrà la seva continuació a la nova generació...

Es bo en:
:]En els vídeos per ordinador, es molt mes realista que els altres en quant a moviments.
:]Es molt mes llarg que l'anterior.
:]Els puzzles son mes complicats i n'hi ha mes que l'anterior.

Es dolent en:
:[Els tres protagonistes son lents...
:[Les ordres triguen en fer efecte.
:[Gràficament es igual.
:[l'Argument es massa complicat al principi i massa senzill després.

El Veredicte final es:
Un joc només per fans: UN SET SOBRE DEU