Salutacions!

Ja torno a ser aquí! Per fi és divendres, ui que bé!!! Ohhhh, quines ganes!!! (sona irònic, eh?). En unes altres circumstàncies, seria “lo más de lo más” però com ja sabeu la cosa no està per festes. O si...

Bé, de fet totes aquestes situacions sentimentals et fan adonar de com són les persones que tens al voltant i, sobretot, quins són realment els teus amics. Els dono les gràcies a tots aquells que m’estan aguantant aquests dies i m’estan traient de casa.

Aish... que dura és la vida i les voltes que dóna.

Però bé, per si això no fos prou, s’ajunten les coses i cosetes de la feina. Avui he fet unes quantes cagades com per variar; com que no estic centrada, la lío. Uns pares m’han dit que la seva nena estava amb diarrees i que si li podia donar dieta per dinar, i jo els hi he dit que siiiii, que cap problema... Us podeu imaginar que ha passat, oi? Doncs que se m’ha oblidat, per complet. Quan me n’he recordat, la nena ja s’havia fotut la verdura i l’escalopa sencera... No és que jo faci menjador, si no que se m’ha oblidat de demanar una dieta per ella...

I ja em veieu tota la tarda patint: “I si em pregunten els pares com s’ha trobat? I si em pregunten com ha dinat?” I jo ja pensant com disculpar-me. I tant ratllar-me, tant ratllar-me al final per a res! A la nena l’ha vingut a buscar l’àvia i no m’ha preguntat res de res, però res.

Quin patiment tant inútil...

Espero no tornar-me a oblidar d’una cosa així si no vull que se’m caigui el pèl. Els pares no em tenen gaire estimació que diguem: sóc jove, sóc nova i sóc la substituta; no sóc prou per als seus nens.

Ja us aniré explicant tot de cosetes del dia a dia d’una mestra, perquè després diguin que és tannnn fàcil.

Arreveure!