Aprofitant-se de que jo no anava a classe, ma mare va voler que l'acompanyès de shopping, o sigui, a fer-me carregar com una burra tota la roba que ella comprès XDD Mentres èrem al cotxe i mirava per la finestra, sense poder fugir perque ma mare havia bloquejat la porta, s'em va ocòrrer fer-li una pregunta que sempre m'ha passat pel cap...
- "Mare, com és que desprès de tants anys (més de 30), encara estimes tant al pare?"

Abans de dir la reacció de ma mare, haig de dir, que si jo crec en l'amor veritable és gràcies als meus pares. Mai he vist dues persones que s'estimin tant desprès de tants anys, el seu amor sempre ha estat com el clímax d'una pel·lícula romàntica, es més, li donen 100 voltes a aquestes escenes. És curiós, la seva relació em fa sentir orgullosa ("Mireu, aquell que s'estimaran per sempre, són els meus pares"), però a la vegada em dona certa enveja i por, que serè jo capaç de trobar i estimar a algú tant com els meus pares? Si ho penso en fred, potser no va ser tan innocent la pregunta que vaig fer a ma mare, potser el que volia era descobrir el secret de l'amor etern...

Ma mare em va mirar, per desprès tornar a posar els ulls a la carretera amb un dels seus somriures d'orgull que tant m'agraden. Y sense treure's el somriure em va respondre...
- "Perque jo només vull el millor, i el teu pare ho té tot."
Em vaig posar de morrus, això no em deia res d'especial, era una resposta típica, massa generalitzada. Però abans de que em poguès queixar, ma mare va continuar...
- "El teu pare és molt intel·ligent, té molt de sex-apple, és molt treballador, MASSA treballador!!. A més, té una cosa que ta germana i tu heu heredat de tots dos, quan hi han problemes, no feu com molta gent que de seguida, PAM! Depressió! No! Nosaltres quatre som forts, i si hi han problemes ens posem en marxa i fem el possible per solucionar-ho. Per això has de cercar algú que sigui com tu en aquest aspecte, per això ta germana va de noi en noi, perque encara no ha trobat un que sàpiga afrontar la vida de front com ho fa ella, i s'espanten. Res de nois que hàgiu d'anar guiant a la vida, que camini al teu costat!! I que petoneji el terra que tu trepitjis!!"

Ma mare s'havia posat a donar-me claases sobre la vida de cop, em va explicar moltes coses, sobre el que em mereixia i el que m'aniria millor, i jo no podia parar d'escoltarla i assentir amb el cap, foins que va tornar al punt més important segurament per ella.
- "Però sobretot estimo al teu pare perque és superior a mi."
Si tinguès la capacitat del Carlos Sobera d'aixercar celles, l'hauria aixecat sense pensar-ho... Que el meu pare era superior a ma mare? En quin aspecte? Que potser ma mare s'infravalorava? Em va agafar per sorpresa.
- "Veuràs, al món hi han tres tipus de gent, els que són superiors a ti, els que són iguals a tu i els que són inferiors a tu. No em refereixo a una superioritat intelectual o alguna cosa d'aquestes, sinò que quan tractes amb aquesta gent, i tens una sensació de que aquella persona et supera o que tu ets millor que altres. Doncs jo tinc la sensació de que el teu pare em supera. No se com serà a qui trobis tu, però procura que et doni la sensació de que és igual o superior, sinò, no arribaràs enlloc..."

Va ser l'ultim que em va dir abans de sortir del cotxe per anar al Centre Comercial, però ja que estavem posats, li vaig fer una última pregunta:
- "I el sexe?"
Ma mare va riure.
- "Millor que mai!! No veus que ens acompanya l'experiència?"
Vam riure totes dues i vam entrar al Centre Comercial, havia estat molt bé aquesta conversa, però... el meu pare què en pensaria sobre la primera pregunta...? Per sort, aquella mateixa nit vaig obtenir la resposta, però això... deixem-lo per un altre dia.


Petooons!!

Plebe.

Tags: Amor, Parella