Plaça Urquinaona, en ple centre de Barcelona, al voltant de 16:30 (hora Zulú?), acabo de sortir del Metro mig ofegada... Com és possible que encara a la línia 4 hi tinguin aquells vells vagons que vibren tant i que fot una pudor i calor insuportables?
Però una imatge em treu d'aquests pensaments, a l'altre banda del carrer, a l'altre banda del pas de zebra, just davant meu, només a uns metres, un noi amb cara de pocs amics agafa una enorme pedra del terra, el que sembla un tros del sól que s'ha trencat. La música que hi surt del minidisc a tota potència i el fet de que ens separi la carretera m'impedeix entendre el que està dient. Els meus peus es detenen i els meus ulls segueixen el recorregut de la seva mà, per veure com acaba llençant la pedra amb tota la seva força.

Per sort, la llença cap a un costat, en direcció al terra. El semàfor es posa en verd, els meus peus començen a moure's una altre vegada. Els meus ulls no el perden de vista, i descobreixo que l'acompanya una dona, a la que crida, encara que sembla que ja està acostumada, doncs continua el seu camí sense inmutar-se i parlant-li amb un to de veu normal.
Passen pel meu costat i faig una última ullada abans de tornar a seguir el meu camí.

Diverses possibilitats hi ronden al meu cap sobre la seva relació, mare i fill? Parella? Amics? Sigui com sigui la veueta de dins em diu "Seríes capaç de continuar amb ell?".
Si la resposta acaba essent SI, teniu permís per llençar-me una pedra al cap...


Petooons!!

Plebe.

PD: Lo bo del día, un llibre sobre la peli de Sin City. El dolent, no haver-me pogut comprar un llibre de Final Cut Avançat de l'editorial Anaya per no portar els dienrs suficients ó.ò.